PAISATGES DE GAUDÍ A LA BARONIA D'ESCORNALBOU. PART 1: REUS FINS AL 1870

En aquest primer post es vol explicar, a través de diversos fragments de textos publicats, la forta relació d'amistat que uní Antoni Gaudí i Eduard Toda ja des de la joventut. Aquesta relació seguiria, tot i que de forma intermitent, almenys fins al 1911 durant les obres de reconstrucció i transformació de l'antic monestir d'Escornalbou per part d'Eduard Toda.

(fragments del text: "Notes sobre Antoni Gaudí i Eduard Toda" per Jaume Massó Carballido)

1- Sobre els estudis a Reus

No descobreixo res si dic que Antoni Gaudí i Cornet (nascut el 25 de juny de 1852 i mort el 10 de juny de 1926) i Eduard Toda i Güell (nascut el 9 gener de 1855 i mort el 26 d’abril de 1941) van ser molt amics, si més no mentre ambdós van viure a Reus. No hi havia, d’entrada, entrebancs socials que fessin difícil la relació entre l’un i l’altre. Gaudí era fill de menestrals (calderers per part de pare i de mare) i Toda tampoc no era d’una família de classe superior a la de Gaudí i, a més, tenia el handicap que era fill de mare soltera, tot i que reconegut judicialment pel seu pare, que havia estat “alcalde-corregidor” de Reus. Si voleu, els unia, encara, una procedència comuna: els pares dels dos nens eren de Riudoms, i les mares, de Reus. No vivien massa lluny l’un de l’altre: Gaudí, a la casa materna del carrer de Sant Vicenç (figura 1.1), i Toda a cal Cardenyes (on havia nascut), és a dir, al número 1 del carrer de Jesús, a la cantonada amb el Mercadal, on ara hi ha cal Navàs.

Figura 1.1 Casa materna d'Antoni Gaudí al carrer de Sant Vicenç 4 de Reus

Podien trobar-se al mateix Mercadal, a la plaça de les Monges (actual de Prim, molt a prop del taller del pare de Gaudí) o al raval de Jesús, de camí cap a les Escoles Pies  (figura 1.2) instal·lades a l’antic convent de Sant Francesc (avui, IES Salvador Vilaseca). [...]

Figura 1.2. Escoles Pies instal·lades a l’antic convent de Sant Francesc (avui, IES Salvador Vilaseca)

[...] Uns quants anys després de l’entrevista amb Dalmases, concretament el dia 21 de juny de 1936, poques setmanes abans del començament de la guerra civil, el diari barceloní El Matí publicava un molt interessant “Suplement d’Homenatge a Antoni Gaudí” (amb motiu del desè aniversari de la mort de l’arquitecte), que incloïa una destacada col·laboració d’Eduard Toda intitulada “Records d'Antoni Gaudí a Reus, fins l'any 1870”. El començament és similar al que ja he transcrit més amunt:

"De l’Antoni Gaudí, dec ésser jo l’amic més vell que encara va pel món. / Des de l’escola del mestre Francesc Berenguer, a una golfa del carrer de Monterols, on junts aprenguérem les primeres lletres, per allà el 1860, fins en acabar la segona ensenyança, deu anys més tard, a l’Institut de Pares Escolapis del convent de Sant Francesc, en Gaudí i jo havíem anat sempre junts. El 1868 [sic] se’ns uní a l’Institut un nou condeixeble, del qual aviat fórem íntims amics i companys, Josep Ribera i Sans, vingut de l’Espluga de Francolí per causa de la mort del seu pare, que exercia el càrrec de mestre d’escola en aquella població. / La nostra vida comuna escolar fou bastant variada. He de dir, en primer lloc, que els tres nois érem bons deixebles, en opinió dels professors; sabíem les lliçons, i fins ens unia una certa emulació per a millor repetir-les de memòria. Però en les nostres aficions particulars variàvem sovint. Mentre a Ribera i a mi ens encantava fer versos, o prosa que crèiem literària, mai no veiérem Gaudí escriure’n ni una ratlla. Quan volíem excursionar per les belles torrenteres i enfonsats camins dels voltants de Reus, en busca de llocs evocadors dels nostres sentiments romàntics, Gaudí preferia millor anar a les ruïnes dels forns romans del camí de Monterols, a l’aqüeducte dels capellans, a recons, en fi, on l’art dominés la naturalesa". [...]

2- Sobre la Revista "El Arlequín"

Les úniques referències que es coneixien fins al 2002 sobre l’existència de la curiosa iniciativa juvenil –o més aviat d’adolescència– que va ser El Arlequín les havia donat el mateix Toda, molts anys després de la seva realització i amb molt pocs detalls. La manca de notícies més recents va fer que alguns gaudinistes la consideressin perduda i d’altres assagessin diversos exercicis –més o menys versemblants– d’imaginació. A l’entrevista que ja vam citar al lliurament anterior i que fou publicada al Calendario Josefino para 1929, Toda donà compte de la conservació d’una col·lecció completa d’aquella revista (figura 2.1):

"Mientras estudiábamos el bachillerato [...], publicamos Ribera, Gaudí y yo, durante 1867 y 1868, una revista semanal, toda ella escrita a mano (nada de imprenta) cuyo título era El Arlequín, siendo dos cuartos el precio del ejemplar. Guardo una colección completa, probablemente la única, la cual pasará con tantos otros papeles míos al archivo de Barcelona en la Casa del Arcediano. En los únicos doce números que publicamos, Gaudí no escribió nunca: era el autor de los dibujos con que pretendíamos ilustrar la publicación. / Gaudí seguía nuestra vida de chicos. Nos reunimos un grupo de entusiastas del teatro y formamos una compañía de aficionados que actuábamos en los corrales, almacenes, desvanes, allí donde podíamos de nuestras casas, y de donde, francamente, se solía echarnos muy pronto por las molestias que causábamos. Gaudí seguía nuestro grupo como pintor de las decoraciones, eran de papel de diario. Nunca hizo de actor." [...]

 Figura 2.1. Exemplars de la revista "El Arlequín"


3- Sobre el projecte juvenil de restauració de Poblet

A la mostra “Gaudí & Reus”, que es va exposar durant molt de temps a la planta baixa del Museu d’Arqueologia Salvador Vilaseca, es va poder veure l’original d’una carta que Gaudí va trametre al seu amic Toda i que fou escrita des de Reus el dissabte 26 de novembre de 1870. Diu així, textualment:

"Señor Eduardo Toda / Querido amigo: salud / No estrañes que no te haya escrito porque ya supondras que nada tengo que decirte, pero te escribo para que me contestes lo que se ha hecho de Ribera y si le has comunicado nuestros proyectos, que no sé si se habran enfriado por tu parte, cosa que no espero / Cuando escribas puedes contarme algo de por aca, ahora que lo habras visto, pero no hagas como en los cuadros de Goya que no dices el asunto y ni siquiera haces un poco de critica / En los primeros días de este mes Bassedas se marcho en Zaragoza para estudiar / Nada te cuento de esta por ocurrir muy pocas cosas de importancia, escepto lo que pasó con el (Quichú) que ya lo sabras, teniendo relaciones con los de aqui. / Espresiones de parte de mi hermano y dispon de tu amigo / Antonio Gaudí [signat] / Reus 26 Noviembre 1870 / P. D. Escribirás lo de los estudiantes".

Entre la primera línia i la segona, a sota mateix del seu nom, Toda va escriure “cont. 16 Dic.”, és a dir, que va contestar a Gaudí el divendres 16 de desembre de 1870. Toda va guardar aquesta carta tota la seva vida i, per a conservar-la millor, la va fer relligar amb moltes altres que va considerar més o menys importants. De fet, la de Gaudí és la primera del primer volum de la valuosa col·lecció d’epístoles rebudes per Toda (del període 1870-1900) que més endavant va anar a parar a Madrid, al Consejo Superior de Investigaciones Científicas (CSIC). Molt probablement, la resposta de Toda s’ha perdut. [...]

[...] La primera referència a aquesta carta de Gaudí la va donar Toda en l’entrevista que li va fer Dalmases, a l’Hotel Colón, l’any 1928:

"Ribera, nuestro compañero, al quedar huérfano, estuvo al cuidado de una tía, dueña de una confitería en Espluga de Francolí. Lo cual y el haber sido el padre de Ribera maestro en la misma Espluga, le hizo conocer las magníficas ruinas del monasterio de Poblet (figura 3.1), vecino de Espluga. Yo había estado también en Espluga por haberme mandado allí mi madre un verano para mejorar mi salud. Los dos comunicamos con Gaudí nuestro amor y nuestra admiración por el grandioso monumento, que él no conocía. Gaudí suplía el no conocer el famoso monasterio recogiendo del mismo cuantas noticias podía. Recuerdo que de la biblioteca monacal poseía Gaudí dos libros: Heroica vida y ejemplares virtudes del Ven. Doctor Francisco de Queral, por el Fr. Miguel Cunill, 1736, y Camino real de la Cruz, 1750. Los tres jovenzuelos trazábamos nuestros planes de restauración del grandioso cenobio. Gaudí se encargó de proyectar las obras que deberían hacerse para convertir Poblet en lugar de veraneo y construir escuelas a fin de obtener recursos para la restauración del monasterio. Yo era quien lo escribía todo. La dispersión de los tres en 1870 hizo ya dudar a Gaudí de la posibilidad de trocar en realidad los proyectos, como puede deducirse de cartas [sic] que guardo. Nosotros los planeábamos como de inmediata realización, y vivir en Poblet todo el tiempo que nuestros estudios nos dejarían libres. / En 1870, la vida con sus realidades destruyó nuestro grupo". [...]

 Figura 3.1. Ruïnes del Monestir de Poblet